L’any 2004, l’acte de lliurament dels premis Primer de Maig va tenir lloc a la Farinera del Clot, edifici justament anomenat fàbrica de cultura, d’acord amb el seu passat industrial i el seu present d’espai cultural, que es troba a la Gran Via de les Corts Catalanes, número 837, al costat de la plaça de les Glòries (www.farinera.org). Va ser el dia 29 d’abril, dijous, a les 18,30 hores. L’edició va comptar amb una intervenció del secretari general de la UGT de Catalunya, Josep M. Àlvarez. El periodista Rafael Jorba va fer la presentació de l’acte. Els guardonats van ser els següents.

El premi a la Iniciativa Social es va atorgar a la Fundació Un Sol Món. Es tracta d’una entitat jove, creada l’any 2000 dins de l’Obra Social de la Caixa de Catalunya, que sintonitza amb l’esperit social de l’època fundacional de les caixes d’estalvi. Una de les línies d’actuació de la Fundació Un Sol Món és l’ajut a la creació i la continuïtat de petites empreses que afavoreixen la feina de col·lectius habitualment exclosos del mercat laboral (dones amb poca formació, persones immigrades, toxicòmans, interns de centres penitenciaris). Una altra línia de treball és el suport a la formació prelaboral dels joves amb risc d’exclusió social. Una altra, el suport tècnic i financer a programes de cooperació al desenvolupament dels països del Tercer Món. Una altra, el suport a l’autoocupació, especialment a través del sistema de microcrèdits. Finalment, cal esmentar les accions de sensibilització per fer visible la pobresa a la societat catalana, mitjançant conferències, col·loquis, llibres i –sobretot– l’informe anual que publica aquesta entitat sobre la pobresa a Catalunya. En resum, doncs, la Fundació Un Sol Món ajuda els col·lectius exclosos de la nostra societat, és a dir, l’anomenat Quart Món, dóna suport a la cooperació al desenvolupament del Tercer Món i sensibilitza la nostra societat sobre les situacions de pobresa i d’injustícia social.

El premi a la Memòria Popular es va atorgar a l’Associació d’Amics de les Brigades Internacionals a Catalunya (ADABIC). Com és ben sabut, els brigadistes internacionals van ser voluntaris de la llibertat, que van venir a defensar la nostra República contra el feixisme durant la nostra guerra civil. Aquesta associació promou el reconeixement dels homes i dones supervivents de les Brigades Internacionals i de les seves famílies. Manté viva la memòria històrica de l’antifeixisme, a través de la difusió del record de l’aventura dels brigadistes internacionals. També facilita ajuda legal i econòmica als brigadistes supervivents per tal que puguin aconseguir la doble nacionalitat i una pensió digna. Honorar ADABIC és, doncs, honorar l’exemple heroic dels homes i dones que, procedents de més de cinquanta països diferents, van venir aquí a lluitar contra el feixisme des dels primers moments de la guerra –el juliol del 1936– fins que, a causa de les pressions internacionals, van haver de marxar, tot i que alguns s’hi van quedar clandestinament fins al final de la guerra. La cerimònia de comiat de les Brigades Internacionals, celebrada a Barcelona el 29 d’octubre del 1938, va constituir un primer homenatge de l’antifeixisme als brigadistes internacionals. El premi a la Memòria Popular a ADABIC manté viva, doncs, la flama de l’antifeixisme.

El premi al Pensament es va atorgar a Jordi Solé Tura. Fill de Mollet del Vallès, on va néixer l’any 1930, el seu primer ofici va ser el de forner. Casat, amb un fill. Es va llicenciar en Dret a la Universitat de Barcelona. Més endavant, es va doctorar en Dret i va exercir com a professor i després com a catedràtic a la mateixa Universitat. Va arribar, l’any 1985, a ser elegit degà de la Facultat de Dret. Políticament, va militar des del 1956 al PSUC, després va convertir-se en un dels principals dirigents de Bandera Roja, va reingressar al PSUC l’any 1974 i l’any 1989 va incorporar-se al PSC. Durant la dictadura, a causa del seu antifranquisme, va ser expulsat de la docència universitària i va patir multes, detencions i mesos d’exili i de presó. Jordi Solé Tura va ser un dels set diputats de les Corts constituents de l’actual democràcia espanyola que van fer de ponents de la Constitució. A més de ser diputat al Congrés, ha estat ministre de Cultura, senador, diputat al Parlament de Catalunya i regidor a l’Ajuntament de Barcelona. Articulista molt actiu, ha publicat nombrosos llibres al llarg de la seva vida, des del resum de la seva tesi doctoral, titulat Catalanisme i revolució burgesa, l’any 1967, fins a les seves memòries, titulades Una història optimista, publicades l’any 1999.

El premi a la Convivència es va atorgar a Dones Juristes, una entitat que va néixer a Barcelona l’any 1989. Els quatre pilars que inspiren aquesta associació són: seguir la legislació i la jurisprudència que afecta la dona; treballar per avançar cap a la plena igualtat entre homes i dones en tots els àmbits; promoure la col·laboració entre totes les dones juristes per impulsar una societat més fraternal i més justa; prestar assistència i serveis jurídics a les dones. Dones Juristes, d’una banda, organitza fòrums i conferències i, d’altra banda, a l’espai anomenat Ca la Dona, presta assistència jurídica gratuïta a les dones que ho necessiten. Actualment, més d’un centenar de juristes formen part de Dones Juristes: advocades, jutgesses, professores de Dret, lletrades de l’Administració pública, etcètera. Dones Juristes viu ara un moment d’expansió en tots els aspectes. Actualment, Dones Juristes s’ha significat pel suport decidit i efectiu que ha donat i que dóna a un col·lectiu que és tristament notícia amb molta freqüència: les dones maltractades, les víctimes de la violència domèstica, les que pateixen la violència de gènere.

El premi al Compromís es va atorgar a Francesc Casares. Va néixer l’any 1927 a Tarragona, tot i que des de petit ha viscut a Barcelona. Els seus pares eren mestres. És casat i pare de cinc fills. Va fer la carrera de Dret a la Universitat de Barcelona entre 1945 i 1950, època en què va formar part de l’antifranquista Front Universitari de Catalunya. L’any 1951 va començar a exercir l’advocacia, especialitzat en Dret Laboral, activitat que encara manté al seu despatx del carrer Casp, sempre actiu en la defensa jurídica dels treballadors, tant durant la dictadura com en la democràcia. Va pagar el seu antifranquisme amb la presó. Va presidir durant molt de temps l’Associació per a les Nacions Unides, de la qual és ara president honorari. També ha presidit la Federació Catalana d’ONG pels Drets Humans. Actualment, presideix l’Associació Catalana de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia. També és dirigent de l’Institut de Reinserció Social (IRES). Va ser diputat al Parlament de Catalunya durant les dues primeres legislatures. Políticament, ha estat sempre socialista: al Moviment Socialista de Catalunya, a Convergència Socialista, al PSC-Congrés i a l’actual Partit dels Socialistes de Catalunya. Una de les dades més rellevants de la trajectòria i del compromís de Francesc Casares és la seva lucidesa i fidelitat ideològiques: és un home que als anys cinquanta ja era, alhora, demòcrata, progressista i catalanista. Es tracta d’una triple definició ideològica que avui dia és molt freqüent, però que als anys cinquanta i seixanta era d’allò més infreqüent.